El naturista Linnaeus va batejar l’arbre de cacau amb el nom de Theobroma, paraula grega que significa “aliment dels déus”. D’ell s’aconsegueix la xocolata, aliment complet que conté grasses (el 45-52%), proteïnes (el 18-20%), almidons, sucres i minerals. A més a més cal destacar la presència de teobromina, cafeïna i tanins, que otorguen al cacau propietats terapètiques i medicinals.
Al 1502, Cristòbal Colom, durant el seu quart viatge, va arribar a Hondures, on li van oferir una beguda feta a partir de la llavor del cacau. Tanmateix, el gust de la xocolata en aquell moment no era particularment agradable pels europeus, i Colom no li va donar massa importància. Disset anys més tard, al 1519, Hernán Cortés va arribar d’Espanya per conquistar el Nou Món. Creient que es tractava del déu Quetzalcoatl, que segons la llegenda havia de tornar aquell any, l’emperador Moctezuma li va brindar una càlida benvinguda, oferint-li tota una plantació de cacau, ja que per als asteques el cacau tenia un gran valor.
Cortés va saber reconèixer immediatament el valor econòmic del cacau i el va portar a Espanya. Allà, els frares van començar a substituir el pebre i les espècies que utilitzaven els asteques per condimentar la seva beguda de xocolata per sucre i vainilla, creant una beguda dolça i saborosa. Aquest simple canvi va fer que el descobriment de Cortés fos un gran negoci per a la cort espanyola durant tot el segle XVI.
El primer registre de cacau a França data de 1612. Alphonse de Richlieu, cardenal de Lió i gemà del cèlebre primer ministre Lluís XIII, va aprendre d’un italià afincat a Espanya les virtuts terapèutiques de la xocolata. El seu successor, el cardenal Mazarino, era tan entusiasta de la xocolata que es va fer portar el famós mestre xocolater More d’Itàlia. Després, Napoleó va apreciar el valor energètic de la xocolata i sovint oferia xocolata (i grans sumes de diners) als seus generals com a recompensa. Durant el seu curt regnat, Napoleó III va impulsar el desenvolupament de la indústria francesa i la xocolata es va beneficiar de la seva influència. Des de 1855 a 1870, la indústria de xocolata francesa va ser la més famosa del món.
Al 1828, el químic holandès Coenraad J. Van Houten va inventar una premsa per exprimir el greix dels grans de cacau, obtenint una massa que després va pulveritzar, aconseguint gairebé l’actual cacau en pols. L’invent es va extendre ràpidament per Anglaterra i Itàlia.
Els xocolaters suïssos i turinesos van contribuir decisivament al desenvolupament dels processos de “solidificació” de la xocolata, aportant les numeroses formes que avui coneixem com la rajola o el bombó. A principis del segle XIX, a les confiteries de Torí aviat van arribar joves aprenents de tot Europa, però només els més atents i emprenedors van ser capaços de ‘robar’ els secrets de l’elaboració de la xocolata. Com François Louis Cailler, que després d’haver treballat a Torí va tornar a Suïssa el 1819 i va fundar una fàbrica a Corsier, al costat del llac de Ginebra. Cailler, va tenir la gran idea de barrejar la llet en pols que fabricava Henri Nestlé i al 1875 va començar a produir xocolata amb llet. També es diu que Philippe Suchard va passar una temporada a Torí abans de fundar la seva empresa xocolatera suïssa al 1826, que amb el temps s’ha convertit en una de les més importants del món.
Amb el desenvolupament progressiu del consum, al segle XIX es va originar una indústria pròspera, afavorida pels avanços tècnics, que van portar l’”aliment dels déus” a l’abast de tothom.
El primer registre de cacau a França data de 1612. Alphonse de Richlieu, cardenal de Lió i gemà del cèlebre primer ministre Lluís XIII, va aprendre d’un italià afincat a Espanya les virtuts terapèutiques de la xocolata. El seu successor, el cardenal Mazarino, era tan entusiasta de la xocolata que es va fer portar el famós mestre xocolater More d’Itàlia. Després, Napoleó va apreciar el valor energètic de la xocolata i sovint oferia xocolata (i grans sumes de diners) als seus generals com a recompensa. Durant el seu curt regnat, Napoleó III va impulsar el desenvolupament de la indústria francesa i la xocolata es va beneficiar de la seva influència. Des de 1855 a 1870, la indústria de xocolata francesa va ser la més famosa del món.
Una planta produeix una mitjana d’1 a 2kg de llavors l’any, però durant el procés d’assecat les llavors perden aproximadament el 50% del seu pes.
Existeixen dues varietats principals: la Foraster, més productiva i resistent (el 80% de la producció mundial prové d’aquestes plantes), i la Criollo, de qualitat i sabor superior, que sovint s’utilitza per barrejar amb la Foraster.