Get Social With Us
XOCOXAVI | XOCO HISTÒRIA
20000
page,page-id-20000,page-template-default,ajax_fade,page_not_loaded,,vertical_menu_enabled,vertical_menu_transparency,vertical_menu_transparency_on,select-child-theme-ver-1.0.0,select-theme-ver-2.6,wpb-js-composer js-comp-ver-4.4.4,vc_responsive
LA HISTÒRIA DE LA XOCOLATA
Què seria la vida si no existís la xocolata? És difícil d’imaginar, com també és difícil d’imaginar els tons, formes i aromes que la xocolata pot arribar a tenir: fosc, negre, amb llet, blanc, en barra, gelat, crema, etc..

El naturista Linnaeus va batejar l’arbre de cacau amb el nom de Theobroma, paraula grega que significa “aliment dels déus”. D’ell s’aconsegueix la xocolata, aliment complet que conté grasses (el 45-52%), proteïnes (el 18-20%), almidons, sucres i minerals. A més a més cal destacar la presència de teobromina, cafeïna i tanins, que otorguen al cacau propietats terapètiques i medicinals.

LA LLEGENDA DE LA XOCOLATA
La història de la xocolata ve d’antic. Els primers en cultivar la planta de cacau van ser els maies de Centreamèrica, cap a l’any 1000 a.C., i més tard els asteques. La llegenda explica que Quetzalcoatl, déu asteca, solia preparar-se una beguda amarga i picant amb extraordinaris poders estimulants i grans qualitats afrodisíaques, i abans de desaparèixer d’aquest món va concedir als mortals la llavor del cacau per tal que, com ell, puguessin disfrutar dels seus beneficis. En honor seu, primer la van anomenar cacahualt i després xocolatl (que vol dir “aigua amarga”).

Al 1502, Cristòbal Colom, durant el seu quart viatge, va arribar a Hondures, on li van oferir una beguda feta a partir de la llavor del cacau. Tanmateix, el gust de la xocolata en aquell moment no era particularment agradable pels europeus, i Colom no li va donar massa importància. Disset anys més tard, al 1519, Hernán Cortés va arribar d’Espanya per conquistar el Nou Món. Creient que es tractava del déu Quetzalcoatl, que segons la llegenda havia de tornar aquell any, l’emperador Moctezuma li va brindar una càlida benvinguda, oferint-li tota una plantació de cacau, ja que per als asteques el cacau tenia un gran valor.

Cortés va saber reconèixer immediatament el valor econòmic del cacau i el va portar a Espanya. Allà, els frares van començar a substituir el pebre i les espècies que utilitzaven els asteques per condimentar la seva beguda de xocolata per sucre i vainilla, creant una beguda dolça i saborosa. Aquest simple canvi va fer que el descobriment de Cortés fos un gran negoci per a la cort espanyola durant tot el segle XVI.

LA XOCOLATA A EUROPA
En temps de Carles V (1500-1558) la cort espanyola era el centre des d’on es controlava i s’exportava tot el saber de la xocolata cap a la resta de corts europees. Tanmateix va ser durant el regnat de Felip II (1527-1598), a qui li encantava la xocolata, que la seva feina es va estendre entre la burgesia i, posteriorment, entre totes les classes socials. El consum de cacau era tan elevat i lucratiu que britànics i holandesos van començar a organitzar operacions de contraband per portar-ne. Al principi, el cacau només es portava de Mèxic, però aviat també de Venezuela i de la Isla de Trinidad.

El primer registre de cacau a França data de 1612. Alphonse de Richlieu, cardenal de Lió i gemà del cèlebre primer ministre Lluís XIII, va aprendre d’un italià afincat a Espanya les virtuts terapèutiques de la xocolata. El seu successor, el cardenal Mazarino, era tan entusiasta de la xocolata que es va fer portar el famós mestre xocolater More d’Itàlia. Després, Napoleó va apreciar el valor energètic de la xocolata i sovint oferia xocolata (i grans sumes de diners) als seus generals com a recompensa. Durant el seu curt regnat, Napoleó III va impulsar el desenvolupament de la indústria francesa i la xocolata es va beneficiar de la seva influència. Des de 1855 a 1870, la indústria de xocolata francesa va ser la més famosa del món.

DE LA BEGUDA DE XOCOLATA A LA RAJOLA DE XOCOLATA
A finals del segle XVIII encara no s’havia aconseguit elaborar una forma sòlida de xocolata tal i com la tenim avui en forma de rajola de xocolata.

Al 1828, el químic holandès Coenraad J. Van Houten va inventar una premsa per exprimir el greix dels grans de cacau, obtenint una massa que després va pulveritzar, aconseguint gairebé l’actual cacau en pols. L’invent es va extendre ràpidament per Anglaterra i Itàlia.

Els xocolaters suïssos i turinesos van contribuir decisivament al desenvolupament dels processos de “solidificació” de la xocolata, aportant les numeroses formes que avui coneixem com la rajola o el bombó. A principis del segle XIX, a les confiteries de Torí aviat van arribar joves aprenents de tot Europa, però només els més atents i emprenedors van ser capaços de ‘robar’ els secrets de l’elaboració de la xocolata. Com François Louis Cailler, que després d’haver treballat a Torí va tornar a Suïssa el 1819 i va fundar una fàbrica a Corsier, al costat del llac de Ginebra. Cailler, va tenir la gran idea de barrejar la llet en pols que fabricava Henri Nestlé i al 1875 va començar a produir xocolata amb llet. També es diu que Philippe Suchard va passar una temporada a Torí abans de fundar la seva empresa xocolatera suïssa al 1826, que amb el temps s’ha convertit en una de les més importants del món.

Amb el desenvolupament progressiu del consum, al segle XIX es va originar una indústria pròspera, afavorida pels avanços tècnics, que van portar l’”aliment dels déus” a l’abast de tothom.

El primer registre de cacau a França data de 1612. Alphonse de Richlieu, cardenal de Lió i gemà del cèlebre primer ministre Lluís XIII, va aprendre d’un italià afincat a Espanya les virtuts terapèutiques de la xocolata. El seu successor, el cardenal Mazarino, era tan entusiasta de la xocolata que es va fer portar el famós mestre xocolater More d’Itàlia. Després, Napoleó va apreciar el valor energètic de la xocolata i sovint oferia xocolata (i grans sumes de diners) als seus generals com a recompensa. Durant el seu curt regnat, Napoleó III va impulsar el desenvolupament de la indústria francesa i la xocolata es va beneficiar de la seva influència. Des de 1855 a 1870, la indústria de xocolata francesa va ser la més famosa del món.

L’ARBRE DE LA XOCOLATA
El seu nom botànic és Cacao Theobroma i creix a plantacions situades en una franja que va entre 20 graus al nord i 20 graus al sud de l’equador. A aquesta latitud l’altitud ideal és d’uns 400 metres i la temperatura ha de mantenir-se constant entre els 20 i 30ºC, sense baixar mai dels 16ºC. El seu millor hàbitat és la selva tropical. Els arbres de cacau comencen a donar fruit després de 4 o 5 anys i es mantenen actius fins als 60 anys. Les llavors s’allotgen dins les maraques, que creixen directament del tronc i les branques principals, i tenen forma de pilota de rugbi de color groc fosc quan maduren. La collita es fa dues vegades a l’any i es tallen els fruits per la meitat. Al seu interior, una polpa blanca esponjosa envolta les llavors. Les llavors es posen a fermentar amb la polpa, fins que adquireixen un color rosat i una aroma característica. A continuació es posen a assecar al sol i és llavors quan aconsegueixen el seu color xocolata definitiu.

Una planta produeix una mitjana d’1 a 2kg de llavors l’any, però durant el procés d’assecat les llavors perden aproximadament el 50% del seu pes.

Existeixen dues varietats principals: la Foraster, més productiva i resistent (el 80% de la producció mundial prové d’aquestes plantes), i la Criollo, de qualitat i sabor superior, que sovint s’utilitza per barrejar amb la Foraster.

DEL CACAU A LA XOCOLATA: LA SEVA ELABORACIÓ
El procés per a què els grans de cacau es converteixin en xocolata és llarg i complex. Cada productor tracta les seves llavors segons una fórmula estretament custodiada. Tanmateix, les etapes del procés són pràcticament les mateixes en tot el món. Es comença per torrar les llavors, així se’ls hi pot treure la pell i s’intensifica la seva aroma. A continuació es premsen els grans i s’obté mantega de cacau i pasta de cacau que quan es refreda s’endureix i es converteix en xocolata amarga. Si seguim premsant aquesta pasta de cacau s’aconsegueix més mantega de cacau i un residu sòlid que un cop mòlt és cacau en pols. Per produir xocolata dolça s’hi afegeixen sucres i aromatitzants com la vainilla.